Avui vull aprofundir en el caràcter d'aquest nou llogaret global de la #postpandemia. Per a això ens centrarem en els nous valors i en la globalització.
Nous Valors
Portem setmanes veient com les nostres prioritats s'inverteixen. Brokers, especuladors, executius d'alta volada.. són tots prescindibles. Infermers, caixers de supermercat, escombrariaires i transportistes.. són essencials. Les nostres vides han estat a les seves mans. És inevitable que d'ara endavant els vegem sota una nova llum. Metges, investigadors, científics.. passen a ser els nostres nous herois, ocupant l'olimp que fins fa poc reservàvem als músics, actors i esportistes. És hora que comencem a reconsiderar les nostres referències, els nostres herois.
I com ells, la policia, els bombers, l'exèrcit.. probablement millorarà molt la percepció que tenim d'ells. I no pot ser de cap altra forma. La rebel·lia adolescent ha fet que molts joves consideressin als cossos i forces de seguretat de l'estat una autoritat a desafiar, quelcom hostil, caspós, fins i tot "fatxa" que els impedeix divertir-se. Una percepció, cal dir-ho, convenientment encoratjada per certs interessos polítics, però que ara ha quedat corregida quan la gent ha tingut l'oportunitat de veure, de constatar com aquests agents s'han jugat la vida (i en alguns casos l'han perdut) per a salvaguardar la de la ciutadania. Hem passat de veure circular vídeos on la gent gravava cada intervenció policial a crits de "No pegueu al pobre noi, "maderos", que us estem gravant!" a vídeos en els quals la gent crida al detingut "No et resisteixis, imbècil, que ens estàs posant en risc, i a ells també!". Molta gent s'ha adonat finalment que qui es fa policia o militar no ho fa perquè tingui ganes de pegar hòsties, ni de pegar trets. Ho fa perquè vol contribuir a protegir a la seva comunitat, al seu país, a Europa, i té una vocació de servei. Ja sigui des de la unitat militar d'emergències o des de qualsevol altre cos. No vénen a fotre, ni a "reprimir", sinó a ajudar. Aquesta nova empatia cap als servidors públics, sigui quin sigui el color del seu uniforme, ja serà molt difícil d'esborrar. Aquestes imatges de diferents cossos policials honrant els uns a les víctimes dels altres, malament que els caigui a certs polítics, ens han donat a tots exemple d'igualtat i tolerància. Hi ha vides en joc: no és moment de ximpleries.
El club dels veterans
Ara costa una mica imaginar-ho, però existirà una cultura popular prepandemia i una altra postpandemia. I, sobretot en els col·lectius que han estat en primera línia, haver viscut aquesta crisi convertirà a qualsevol en un veterà. "Tu hi vas ser a la pandèmia?" Serà la pregunta més habitual entre els metges joves d'aquí a uns anys. A qui contesti: "Si, vaig estar en el Clínic" o "Vaig ser voluntari en IFEMA" se li tractarà com un germà d'armes. A qui contesti "jo encara no m'havia llicenciat" o "a mi em va enxampar estudiant" se li mirarà amb certa condescendència, com si fos incapaç d'entendre quelcom que només els veterans comparteixen. En altres cossos com la policia, l'exèrcit o fins i tot les caixeres de supermercat existirà aquesta barrera infranquejable entre novençs i veterans. La gent que va sobreviure a "la gran pandèmia" i la gent #postpandemia. Injust? Si. Però inevitable.
Perquè els veterans portaran gravat a foc aquests nous valors de solidaritat, aquest concepte global d'unitat, de sacrifici.. Aquest "jo m'arriscaré per ajudar als altres". Realment crec que és el nou i futur sentir global de la gent. I no crec que vagin a haver-hi gaires excepcions. Sabem que sempre queden en els que els que aposten per la xenofòbia, per les fronteres. Pero no seran molts.
La globalització
L'alçament de fronteres que esmento en el paràgraf anterior és exactament el que ha passat en Wu Han. Al poble que fos epicentre de la crisi sanitària mundial ja no hi ha infectats. Aquesta gent està bé de salut. I tot i això les províncies limítrofes volen pujar les seves fronteres i que no passin. Els tenen estigmatitzats, els tracten com empestats.
Això no té cap futur. Un cop passi la por això ha d'invertir-se, perquè el que és clar és que els virus i altres catàstrofes no tenen fronteres, i per tant les solucions tampoc poden tenir-les.
El Brexit és un altre exemple. Es va concretar només unes setmanes abans que comencés la pandèmia, i ara el Regne Unit s'enfronta a la possibilitat de quedar-se sól, fora de la Xarxa d'Ajuda Europea. Possiblement si es poguessin replantejar ara la seva decisió el resultat hagués estat un altre (de fet les enquestes indiquen que la majoria de britànics han entrat en el Brexit en contra de la seva voluntat, ja que la molts havien canviat d'opiniò però estaven subjects a la decisió presa un parell d'anys abans (el greu inconvenient de fer un referèndum de Si o No sobre un tema tan transcendent apel·lant a les emocions).
És molta la gent que ha hagut de canviar d'idea per la urgència d'aquesta crisi. Gent que reia de tot això, com el "brexiter" Boris Johnson o com en Donald Trump, un altre negacionista de la pandèmia com ho va ser anteriorment del canvi climàtic. La seva guerra comercial ha passat de pujar els aranzels a la Xina a haver de baixar-los per a poder comprar el material que necessita per a lluitar contra la pandèmia.
És clar que ha d'haver-hi un replantejament, doncs existeix una gran polarització entre la globalització absoluta i el provincianisme aïllacionista.
La globalització ha arribat a tal nivell que sembla que el món fos una sola empresa compartimentada en la qual la Xina és la fàbrica i la resta som els consumidors. I això comporta un gran risc. No pot ser que solament es fabriquin els materials a la Xina i que tothom els consumeixi, doncs què tenim ara? la Xina es posa malalta i s'atura l'economia mundial. La Xina es recupera i tothom necessita comprar-li a la Xina. La globalització no pot arribar fins a aquest punt.
I que no entrin ara els antiglobalització amb demandes de "fronteres per a tots", cadascun amb el seu castell, el seu quiosquet, que si el món globalitzat és un món dolent.. en absolut.
És el virus el que es global. Aquest i tots els que vindràn. Així que si no volem quedar-nos tancats a casa nostra per a tota l'eternitat, si la gent vol poder conèixer altres paisatges i altres cultures, tret que vulguem aïllar-nos i reduir la grandària del nostre món al barri en el qual vivim, les solucions són les que han de globalitzar-se. És cert que no podem romandre dependents de la Xina ni de cap país, però també és cert que hem de treballar tots de manera coordinada. Hem de globalitzar les solucions.
Evidentment aquest tema, com la resta, són i seran objectes de debat, a fi de millorar el món on vivim.
|
